TEMPORADA REGULAR

7 reptes esportius que eren impossibles

TEMPORADA REGULAR

7 reptes esportius que eren impossibles

TEMPORADA REGULAR

7 reptes esportius que eren impossibles


“Això és impossible”. Aquesta sentència acostuma a suposar el primer pas cap a fer realitzable una fita, esportiva o vital, de la que s’ha teoritzat que ningú serà capaç d’assolir. El món de l’esport està ple d’exemples de com l’evolució del temps i les tècniques i la persistència han acabat enviant a la paperera moltes teories sobre què és possible i què és utòpic.


Alpinisme: l’Everest

Reconeguda a mitjans del segle XIX com la muntanya més alta del món, va ser el coronel Charles Howard-Bury l’encarregat de liderar una primera expedició per reconèixer el terreny el 1921. Des de llavors, 30 anys d’intents fallits, com el d’Irvine i Mallory i una bona colla de xerpes, que va acabar en tragèdia el 1924, fins que va arribar el primer èxit el 1953, compartit entre el neozelandès Edmund Hillary i el xerpa Tensing Bhutia, en una ascensió que va ser capaç de paralitzar-ho tot i de generar nombroses cròniques als diaris d’arreu del món per part de periodistes que no eren capaços de posar-se d’acord amb l’alçada de la muntanya.

Poc s’imaginaven Hillary, Bhutia i companyia que el 23 de maig de 2010 fins a 170 persones pujarien al cim, que un avi de 76 anys aconseguiria completar l’ascensió amb èxit el 2008, que una parella de xerpes es casarien al cim el 2005 o que un francès completaria el descens el 2001 en només dues hores sobre una taula d’snowboard.

62 anys després de completar el cim per primera vegada s’han registrat prop de 7.000 ascensions d’èxit a l’Everest, la muntanya on més de 250 persones han perdut la vida.

Atletisme: els 100m en menys de 10 segons

Des de les primeres proves dutes a terme als Jocs Olímpics d’Atenes de 1896, en una pista feta a base de cendra i carbó, l’obsessió dels velocistes passava per dos grans reptes: el primer, convertir-se en l’home més ràpid del planeta. El segon, trencar la barrera dels 10 segons, un mur inabastable fins als anys 60 i equiparable a la barrera dels 11 segons en categoria femenina.

El 1963 Bob Hayes va ser el primer a córrer per sota els 10 segons, fita que repetiria l’any següent en les semifinals olímpiques (9,91). En tots dos casos, amb una marca no legal per vent favorable. El 1968 serien Jim Hines, Ray Smith i Charlie Greene els encarregats de trencar la barrera dels 10 segons amb vent legal i en una mateixa jornada, coneguda com la «nit de la velocitat».

La primera marca oficial reconeguda per la IAAF són els 9,95 de Jim Hines a la final dels Jocs de Mèxic ’68, amb registre electrònic fiable. I la primera persona a baixar dels 10 segons en una competició disputada al nivell del mar va ser Carl Lewis, ja el 1983 (9,97).

Després de la temporada atlètica de 2015, ja són 106 homes els que han baixat dels 10 segons al llarg de la història, amb Usain Bolt ubicant el nou repte a superar els 9,50 després de córrer com un extraterrestre el 2009. Per cert, més del 20% dels atletes que han aconseguit la fita de córrer en menys de 10 segons han estat esquitxats per casos reconeguts de dopatge.

Bàsquet: esmaixades de dones

L’esmaixada, una de les accions més espectaculars del bàsquet, va ser territori d’homes durant molts anys. El bàsquet femení era incapaç de penjar-se de l’anella i moltes veus reiteren, des de temps immemorials, que la millor solució passaria per abaixar la cistella entre 15 i 20 centímetres, en un debat a l’ombra que perdura avui en dia.

El cert és que l’esmaixada s’ha fet un lloc en el bàsquet femení des que el 1984 Georgeann Wells (2,01 cm), una jugadora de la lliga universitària, va aconseguir penjar-se del cèrcol per primera vegada. Des d’aquell moment, aquesta acció s’ha anat consolidant en lligues inferiors de diversos països, on la cistella és més baixa, i s’ha pogut veure en reiterades ocasions tant a les lligues d’instituts com en els partits universitaris nord-americans.

En categoria professional, la primera jugadora a trencar aquesta barrera va ser Lisa Leslie, el 2002. Leslie tornaria a repetir la fita el 2005, i més tard s’afegirien a la llista Michelle Snow, Sylvia Fowles, Liz Cambage (als Jocs Olímpics ’12) i, especialment, Brittney Griner, la gran especialista de l’esmaixada, i Candace Parker, que el 2004 va ser capaç de guanyar el concurs d’esmaixades d’un dels tornejos júniors més prestigiosos del món, l’All American, on han brillat estrelles del nivell de Blake Griffin, Carmelo Anthony o Vince Carter.

Ciclisme: el Tourmalet

Una de les històries més explicades del ciclisme, és la mentida que va explicar Alphonse Steinés al patró del Tour de França, Henri Destrange, durant els preparatius de l’edició de 1910. Destrange havia enviat Steinés als Pirineus a la recerca de nous recorreguts que endurissin la prova, però amb dubtes notoris de si l’estat de les carreteres i la duresa de les ascensions farien viable la idea. El reporter es va desplaçar a la carretera pedregosa que servia per accedir als balnearis de la zona i va pujar amb cotxe i xofer al Tourmalet. A 4 quilòmetres del cim, però, el recorregut era impracticable i va decidir continuar a peu en solitari, fent camí entre la neu. Ningú va tornar a veure Steinés fins que l’endemà al migdia, mig congelat, va entrar en una oficina de telègrafs i va enviar un missatge curt al seu director: «Tourmalet completat. Molt bona ruta. Perfectament practicable».

Quan al cap de poc mesos Olivier Lapize va fer història essent el primer ciclista a travessar el Tourmalet, va patir tant, que en arribar a la meta només s’escoltaven els seus crits contra els organitzadors: «assassins, sou uns assassins». El Tour, però, s’obstinaria a programar la pujada al Tourmalet als seus recorreguts de tal manera que ja s’ha ascendit en 82 ocasions a la ronda gal·la.

La professionalització dels ciclistes, la millora en la carretera i la millora tècnica de les bicicletes han provocat que ara com ara, pujar al Tourmalet en bicicleta, no acostumi a generar les minutades de diferències que va provocar el colós dels Pirineus durant la dècada dels anys 10 i 20 del segle passat. El Tourmalet compta amb ciclistes de llegenda que han volgut inscriure el seu nom en liderar l’ascensió de cada any, com Bartali, Robic, Coppi, Poblet, Bahamontes, Poulidor o Merckx, però de la mateixa manera que en els darrers anys ha perdut intimidació i han estat corredors de tercera fila com Kadri, Roy, Di Gregorio o De la Fuente els encarregats de coronar-lo al capdavant. El Tourmalet, el cim que van odiar els primers ciclistes del Tour i la meca del cicloturisme del segle XXI.

Apnea: els 60 metres d’immersió

L’any 1911, el pescador grec Yorgos Haggi Statti va submergir-se fins a 60 metres durant 7 minuts per mirar de desencallar l’àncora del vaixell italià Regina Margueritta en ple mar Egeu. Un esforç sobrehumà reeixit a canvi d’una recompensa econòmica. Les dades d’immersió probablement són exagerades, crescudes amb el pas del temps i la consolidació de la llegenda, però són més que adients per copsar la incredulitat del món davant la fita que una persona bussegés 60 metres cap a les profunditats marines.

De fet, la disciplina d’apnea va limitar durant molts anys el descens màxim dels esportistes en xifres que rondaven els 30 metres, de tal manera que la llegenda del pescador grec semblava inabastable i temerària. En les darreres dècades, però, la preparació física i el coneixement més gran de la tècnica d’apnea ha permès als seus practicants d’elit superar, i de llarg, la marca de Haggi Statti i un d’ells, el neozelandès William Trubridge ha arribat a trencar la mítica barrera dels 100 metres (Bahames, 2010) en pes constant sense aletes, l’equivalent a la persecució de l’àncora feta pràcticament 100 anys abans.

Aquí no acaben els registres: la russa Natàlia Molchanova ha portat fins als 91 metres, rècord absolut en categoria femenina, la immersió lliure. I el mateix Turbridge ha estat capaç d’enfonsar-se fins als 121 metres de profunditat en aquesta disciplina. Qui li hauria de dir al pescador grec que un segle més tard els seus 60 metres no arribarien ni a la meitat del recorregut de l’actual posseïdor del rècord del món!

Salts d’esquí: de 30 a 250 metres!

Trysil (Noruega) va acollir l’any 1862 la primera competició de salts d’esquí de la història. 2 anys abans, Sondre Norheim, el pare d’aquest esport, també noruec, va saltar per sobre d’una roca fins a arribar als 30 metres de distància, un rècord que duraria fins a finals del segle XIX. A principis del segle XX es va començar la tècnica i un americà va arribar als 45 metres a Davos (1902). I després de la primera guerra mundial, la disciplina va viure la seva primera revolució amb el canvi de posició corporal dels saltadors (inclinació, braços estesos, flexió), conegut com a «tècnica Kongsberger», que permetria duplicar els registres anteriors i superar els 100 metres de salt el 1936.

Amb el pas dels anys, es va anar millorant la tècnica corporal, la preparació dels saltadors i, sobretot, els trampolins i els esquís, de tal manera que els 100 metres van quedar molt enrere i el 1967 ja s’arribava als 150 metres. Precisament va ser als anys 60 quan es va crear el primer circuit de la copa del món de salts i es va introduir definitivament aquesta especialitat als campionats del món d’esports d’hivern. Cada cop més països van construir instal·lacions per a la pràctica dels salts i la marca no va deixar d’evolucionar, ja amb trampolins reglats a 90 i 120 metres.

El 1994 l’austríac Goldberger trencava la mítica barrera dels 200 metres de distància i el febrer d’aquest 2015 un eslovè (Prevc) en primer terme i un noruec (Fannemel) l’endemà, s’han convertit en els primers homes a saltar més enllà dels 250 metres. En tot cas, a la Fosbury continuem astorats amb els 30 metres per sobre una roca que Sondre Norheim va saltar ara fa més de 150 anys!

Aeronàutica: el vol sense motor

Otto i Gustav Lilienthal van ser dos germans capficats en volar. Nascuts a Alemanya a mitjan segle XIX, van fer multitud de proves de vol basades en el moviment dels ocells i en els estudis d’enginyeria i aeronàutica del primer, seguint el rastre iniciat per George Cayley pocs anys abans. Intrèpids i temeraris, van recollir tots els seus invents en diferents obres i van ser fotografiats en ple vol en una imatge que va commocionar l’opinió pública del moment. Otto va arribar a construir una petita muntanya al costat de casa per practicar el vol i va morir en un accident aeri.

En tot cas, van ser ells els que van llançar els primers models d’aeroplans basats en el vol sense motor, una pràctica que es convertiria en disciplina esportiva en les primeres dècades del segle XX i que generaria dues obsessions entre els seus practicants: la distància recorreguda i el temps de vol. Els primers registres destacats els trobem el 1913, amb vols inferiors als 2 minuts i menys d’un quilòmetre de recorregut. L’evolució va ser ràpida i el 1921 es va superar per primera vegada l’hora de durada, allò que pocs anys abans semblava impossible.

De l’evolució meteòrica fins a arribar al registre actual de 3.008 quilòmetres en un sol vol sense motor en un dia sencer, aconseguit per l’alemany Klaus Ohlmann el 2003 a l’Amèrica Llatina, en destaquem dos personatges claus que ja van portar el repte a límits llavors inimaginables: Hanna Reitsch, una jove de l’alemanya nazi que als anys 30 va volar 5 hores seguides i va arribar als 305 quilòmetres sobre el planejador; i Hans-Werner Grosse, que va establir 46 rècords mundials i que el 1972 va volar 1.460 quilòmetres en 11 hores i mitja. L’alemany, que encara és viu, ha ofert un premi al pilot que sigui capaç de batre el seu registre en territori europeu. Un repte impossible, encara, 43 anys després.

7 REPTES ESPORTIUS QUE EREN IMPOSSIBLES
|  FOSBURY.CAT  |