EDITORIAL

ABANS D’AHIR


Així com quan som petits ens pensem que el nostre món –allà on vivim, allò que fem, amb qui juguem, la gent amb qui ens relacionem– és el món real i inamovible és freqüent que en el món de l’esport hi regni una gran ignorància per altres temps, siguin més o menys pretèrits. Abocats a la immediatesa i més en una societat que dispara i rep notícies a cada segon podem reincidir en l’error d’infantesa i creure que l’esport que consumim –amb les correlacions de força, els equips i esportistes protagonistes o el ressò mediàtic– és l’únic esport. No és així i, malauradament, la visió sobre el passat sovint s’enfoca com un complement erudit i un recurs puntual. No com un element més d’una certa cultura esportiva amb la que, des d’aquesta revista, ens sentim compromesos.

Què estic dient? Molt fàcil. En uns temps en què la fullaraca informativa predomina i la circulació flueix amunt i avall mirar al passat no ha de ser, únicament, un exercici de melancolia. En aquesta Fosbury ens fixem amb tacte amb un esport que ja no hi és i que els nens que confonen el seu món amb el real no coneixeran. Ho fem, com sempre, des de la Temporada Regular en la que intentem agafar una màquina de temps i situar-nos en diferents pretèrits i conèixer diferents estrats d’aquesta cronologia  acumulada que és, dècades després, l’esport.

D’ençà de l’eclosió de l’esport de masses com un dels elements que unifiquen l’atenció ciutadana –i que per tant vehiculen en certa manera les societats– podem ben dir que l’aparador ha canviat i molt. Cada generació té un bagatge de records i cada dècada una sèrie un relat i mil històries. Recuperar-les totes és utòpic però mirar sense complexes l’abans d’ahir és un exercici gratificant.

Mirant el passat ens sentim vells –alguns més i alguns menys– i descobrint una dimensió antiga, en alguns casos fins i tot ancestral, sense la qual seria molt difícil de concebre l’evolució de la importància social de les diferents disciplines. Ho fem mensualment en la secció ‘Abans de Fosbury’, amb constants picades d’ullet en diferents articles i amb una vocació quasi d’arqueologia esportiva. Però vam començar com a revista quan ho vam fer i, per tant, també volíem fer cas per una vegada a tots aquells esports que ja no hi són. No en fem pas cap obituari, però sí que els recordem amb estima. O si més no ho hem intentat.

EDITORIAL: ABANS D’AHIR