EDITORIAL

MÉS QUE CÓRRER


L’atletisme. Un món. I no és parlar amb tòpics, encara que ho sembli. A veure qui és el guapo que s’atreveix a abraçar el més gran i històric dels esports, el que origina la resta, el que té més proves i història, el que ha generat més. L’esport de tots els esports i, a la vegada, una disciplina que sense ser minoritària sí que és molt específica, requereix una preparació minuciosa i converteix cada atleta en un exemple de vocació, dedicació i sacrifici. L’atletisme és, per alguna cosa, l’esport sobre la resta d’esports. Amb segles de diferència sobre la resta, ens ve donat amb poques modificacions des de l’antiguitat i és la llavor a partir de la qual van créixer els grans esdeveniments, el gran esport que avui ens arriba pels mitjans.

I atletisme és córrer. Sí, en competició i a base d’uns cànons. Però també és córrer. Aquesta dèria generalitzada, la bombolla runner que analitzem en aquest número. Això també és atletisme. És curiosa la relació i la separació que hi ha, en aquest sentit, entre la modalitat de carrer –i de muntanya– i la competitiva. En molts casos viuen una i l’altra d’esquena, totalment. Donant voltes a la pista rosàcia un corredor de 5.000 buscant marca i corrent per un passeig marítim algú que busca rebaixar temps al seu recorregut habitual de 5 quilòmetres. El primer pendent de l’entrenador i el seu programa, el segon de l’aplicació que li apunta els temps i les calories cremades.

Runners i corredors, per separat, estan posant això de l’esport popular, saludable i bàsic –l’ou que genera la criatura atlètica– al mig no només de la societat sinó també de les polítiques públiques que incentiven, estudien i fomenten la pràctica atlètica generalitzada com la drecera més clara cap a l’esportivització d’una comunitat de tendència sedentària. Aquesta és la clau on ens trobem ara. Mancats de grans referents als grans esdeveniments però farcits de petits corredors que fan cada cop més culturalment homologable això d’anar a córrer.

Que la vasos comunicants funcionin i una realitat alimenta l’altra és qüestió de voluntats i de temps. Per tant, a córrer. I que els resultats acompanyin (encara més) a aquest país que ja es lleva d’hora per rebaixar panxa.

EDITORIAL: MÉS QUE CÓRRER