TEMPORADA REGULAR

UN MUNDIAL
ALL BLACK

TEMPORADA REGULAR

UN MUNDIAL ALL BLACK

TEMPORADA REGULAR

UN MUNDIAL ALL BLACK


«Tot el protagonisme ha sigut per a Nova Zelanda, sens dubte han merescut la victòria. Han sigut el millor equip del torneig». Les paraules del capità d’Austràlia Stephen Moore resumien a la perfecció el que ha estat aquest Mundial d’Anglaterra, qualificat per molts com el millor de la història (sol ser recurrent), que ens ha deixat amb un regust dolç a la boca. Els «All Blacks» imposaven la lògica a Twickenham derrotant els Wallabies en una nova exhibició de rugbi tot terreny, i posaven la cirereta a un torneig en què han meravellat a entesos, aficionats i rivals.


Anglaterra s’ha tenyit de negre durant 44 dies preciosos en els quals Nova Zelanda ha reivindicat un cop més el seu joc. Els All Blacks han ofert al món un vertader clínic de rugby tant a dins com a fora del terreny de joc. Sobre la verda gespa dels camps anglesos, els homes d’Steve Hansen ens han recordat de nou que bellesa i resultats poden anar de la mà. A part del ja conegut joc ràpid que els ha caracteritzat sempre, els de negre han estat excel·lents en totes les facetes del joc: netejant els rucks, defensant, buscant l’off-load, empenyent la melé o saltant la touche, és gairebé impossible fer millor les coses.

A tots aquells que han intentat buscar un punt feble als All Blacks, aquests els han demostrat que no en tenen. Defensen un estil, i van fins al final amb aquest. Des del partit inicial contra l’Argentina fins al darrer xiulet de Nigel Owens davant Austràlia, Nova Zelanda ha cregut en el seu pla de joc, en el seu rugbi, i això li ha valgut per ser el primer equip que llueix tres copes Webb Ellis a les seves vitrines i també el primer a guanyar dues finals consecutives. El final del conte ha estat el somiat per a llegendes com Dan Carter, Ma’a Nonu, Kevin Mealamu, Conrad Smith o el mateix Richie McCaw (que no vol parlar de retirada).

Designats com el millor equip de l’any, s’han adjudicat també els premis individuals de millor jugador del món (Dan Carter), jugador revelació (Nehe Milner-Skudder) i màxim assajador de la Copa (Julian Savea). Els millors dins el terreny de joc… i també a fora. Els All Blacks han estat notícia dia rere dia pel seu comportament exemplar. Sorprèn que els millors rugbiers del planeta escombrin i netegin el seu vestidor després dels partits, o que el capità Richie McCaw s’encarregui de portar l’aigua i el “tee” de xutador als seus companys quan no està convocat.

Lluny de les dives engominades d’altres esports, els jugadors de Nova Zelanda són els perfectes ambaixadors del que els famosos valors del rugbi han de representar. Humilitat, respecte i sacrifici són la base del seu èxit esportiu. Com a colofó final, el segon centre, Sonny Bill Williams, va regalar la seva medalla de campió del món a un nen que va saltar al camp per abraçar-se amb el seu ídol després del partit contra Austràlia. El tancament de festa més representatiu del que són aquests genis de l’ovalada: autèntics dimonis negres durant 80 minuts, “gentlemans” 24 hores al dia.

Si bé el joc i la victòria dels All Blacks han eclipsat els darrers dies d’Anglaterra 2015, la veritat és que el torneig ha donat molt més de si. La victòria del Japó davant Sud-àfrica en els primers compassos del torneig augurava un mes i mig frenètic. La selecció nipona ha estat l’abanderada de les anomenades nacions “Tier 2”, els equips de segon nivell, no tan sols pel sorprenent triomf contra els Springboks, sinó pel salt de qualitat que han demostrat sota les ordres d’Eddie Jones. Els japonesos han convertit la seva falta de quilos i centímetres respecte als altres en una virtut, jugant un rugbi elèctric sota la batuta del mig de melé Tanaka.

En els set Mundials anteriors que havia disputat, la selecció asiàtica havia aconseguit tan sols una victòria, i en aquest d’Anglaterra, els japonesos n’han sumat tres, perdent tan sols davant d’Escòcia i quedant-se a 2 punts dels quarts de final. El país del sol naixent ha estat el paradigma del que s’ha vist en aquesta Copa, en què les nacions més petites han retallat la distància respecte dels gegants de l’ovalada. Geòrgia va tenir els seus minuts de glòria, derrotant Tonga i Namíbia, per acabar amb dos triomfs en un Mundial per primera vegada i plantant cara als All Blacks en la primera ocasió que s’enfrontaven els dos països. També Escòcia i Argentina han acumulat elogis pel bon paper realitzat, especialment els Pumas, un seleccionat admirat pel coratge i la desimboltura que hi posen els seus jugadors en una selecció que no para de progressar.

No tot han estat alegries, però, a les illes britàniques. La gran decepció del torneig ha estat, precisament, el país amfitrió. Anglaterra va quedar fora de la Copa tot just començar. El joc gris i pla dels d’Stuart Lancaster va costar-los primer la derrota contra una Gal·les minvada per les múltiples lesions, i una setmana més tard una humiliant desfeta davant els Wallabies, clarament superiors durant tot el matx. No tots els pals han estat per al “XV de la rosa”, també n’hi ha hagut per a França, molt allunyada de la màgia i l’alegria del “rugby champagne” que es vol d’ella. La catarsi que van patir davant Nova Zelanda pot ser la gota que faci vessar el got perquè els gals tornin a apostar per un rugbi alegre i imaginatiu.

La caiguda en picat d’Anglaterra i França ha nodrit d’arguments als que reclamen un canvi de tendència al rugbi de l’hemisferi nord, anquilosat en les seleccions d’aquests dos països. Si bé és cert que a Gal·les i a Irlanda els va faltar sort amb les lesions i a Escòcia fortuna en els darrers minuts davant Austràlia, el ple d’equips del Rugby Championship en semifinals evidencia un cop més la superioritat del sud envers el nord.

No ha estat l’únic debat però, (44 dies donen per a molt), un altre tema que ha omplert pàgines i tertúlies ha estat el de l’arbitratge i el famós TMO (Television Match Officials) o àrbitre de televisió. L’organització d’aquesta Copa del Món s’ha cuidat molt que es donés una imatge de joc net en tots els enfrontaments, castigant les accions violentes o perilloses mitjançant la revisió de les jugades tant durant el matx com després. No sense polèmica, és clar. Algunes sancions van semblar desmesurades (les nou setmanes al segona argentí Galarza, per exemple) i d’altres massa benèvoles (per a alguns, Hooper hauria d’haver-se perdut més d’un matx), però la imatge que es volia transmetre d’un esport que es preocupa perquè s’imposi el “fair play” s’ha assolit.

El tema de l’arbitratge ha tret la màscara a molts també. Els que s’omplen la boca dels valors del rugbi han carregat durament contra algunes actuacions arbitrals (Craig Joubert va ser l’ase dels cops de l’Austràlia-Escòcia), iniciant una tendència perillosa de posar en dubte les actuacions del col·legiat en un esport en el qual sempre s’ha protegit aquesta figura. I ha de seguir sent així. La designació de Nigel Owens per dirigir la final ha ajudat a ofegar aquestes veus. Un àrbitre amb autoritat i galons que ha deixat frases cèlebres per animar els mitjans, però que no eclipsen a qui és considerat com el millor col·legiat del moment.

Polèmiques i debats a part, aquesta Copa del Món ha ajudat un cop més a la difusió d’aquest bellíssim esport. Arreu del planeta han pogut gaudir tant de l’espectacle esportiu com del magnífic ambient que desprenen els camps de rugbi un dia de partit. Als països amb menys tradició rugbística ha servit per esgarrapar algun aficionat nou o, si més no, per donar la raó als que ja ho són. El breu focus de llum mediàtic pot servir per potenciar una mica el rugbi d’aquí? Esperem que sí. Sigui com sigui, Anglaterra 2015 ens ha regalat un mes i mig de rugbi en majúscules i el recordatori que l’esport i l’esportista han de ser un exemple de comportament per a la societat. Quan queda per al Japó?

UN MUNDIAL ALL BLACK
|  FOSBURY.CAT  |