TRIATLÓ

El millor rookie triatleta parla català

CICLISME

El millor rookie triatleta parla català

CICLISME

El millor rookie triatleta parla català


El camí cap als somnis pot resultar dur. Fins i tot terroríficament extenuant. Però quan hi arribes només cal gaudir-lo. Si el dia D tens la sort que la vareta màgica et toca el cap suaument, pots aconseguir un bon resultat que et farà oblidar la duresa del repte que t’havies plantejat. Ens hem d’atrevir a somniar, a lluitar pel que desitgem i els resultats sortiran.


El passat 10 d’octubre el sabadellenc Miquel Blanchart va poder fer realitat el seu somni: competir a la meca del triatló, a la final de les finals, a Kona (Hawaii), amb els millors triatletes de llarga distància del món. Era l’únic català present entre els 50 professionals escollits. I com el millor guió que hagués escrit els que fan els vídeos espectaculars i motivadors de l’Ironman, com el somni més agradable que hagués tingut el mateix Blanchart, va acabar la seva primera experiència a l’illa de Kona en una gran i meritòria 17a posició. Tan sols 5 llocs després del gran triatleta gallec i ex campió mundial de triatló Ivan Raña.

El camí per poder arribar a competir a la gran final no ha estat fàcil. El sistema que imposen des de la firma IronMan per poder ser a Hawaii és d’allò més complicat. Es classifiquen els 50 triatletes amb els millors resultats al gran nombre de proves IM que es disputen per tot el món.

Però el dia 10 d’octubre en Blanchi, com l’anomenem carinyosament alguns dels seus deixebles de l’SBR Open Team de Mataró era allà, en una paradisíaca illa volcànica, amb la mateixa cara d’un nen petit com quan va per primera vegada a veure un partir al Camp Nou. Hi arribava després de disputar en un any 4 Ironmans i alguns 70.3 (o mig Ironman) i un volum inhumà d’entrenament al seu petit però musculat cos. En Miquel és conegut com un dels triatletes estatals que més volum de quilòmetres acumula. Però ja diuen que per lluir s’ha de patir i per estar entre els millors t’has de convertir en un autèntic guerrer.

Miquel Blanchart

La classificació la va començar a encarar l’octubre del 2014 quan, en tan sols 7 dies, va disputar dos IM aconseguint una quarta posició a Mallorca i una segona a Calella-Barcelona. Els punts que llavors va aconseguir van ser destacables, però la competència en llarga distància és tan salvatge que va haver de guanyar-se la classificació final competint també a Lanzarote i al campionat d’Europa de Frankfurt.

Fins a l’agost, o sigui dos mesos abans de la gran final, no es publica la llista final amb els 50 escollits. Hi va entrar pels pèls, en el darrer lloc dels 50 classificats. Primer objectiu complert. Feliç com un gínjol deixava les vacances per un altre moment i es va dedicar amb cos i ànima a aconseguir un punt de forma adient per disputar la prova de les proves, per extreure’n el millor resultat possible.

Dues setmanes abans de la competició aterra a l’illa per aclimatar-s’hi, per tal que no l’afecti el jet lag i per testar les dificultats orogràfiques de l’illa. És rookie en aquesta competició i té el conseqüent desanvantatge davant dels veterans com el basc Eneko Llanos, el francès Van Lierde o l’alemany Sebastian Kienle, aquests dos darrers guanyadors de la competició. Hawaii, com una final hauria de ser sempre, és una de les proves més dures del món. La calor, la humitat, el possible vent, les rampes del recorregut de bici, són dificultats que els rookies acostumen a patir de valent. Però això a ell no l’espanta.

I arriba el dia de la prova. A les 4.45 del matí ja està esmorzant i marcant-se al braç la pintura de guerra, el dorsal identificatiu. A les 6 AM està escalfant i a les 6.30 AM comença la batalla.

Miquel Blanchart

A les impressionants aigües del pacífic res no és meravellós quan s’estan jugant les garrofes. Rep cops per tot arreu fins que aconsegueix agafar un bon ritme de natació. Surt a 2’ del gran Jan Frodeno, el qui resultaria el guanyador final, però dins un bon grup, juntament amb Mr Kienle i altres primeres espases.

Agafa la bici disposat a patir i perdre el menor temps possible en els 180 km de bici. Tot i anar a bon ritme aquest és el seu punt més fluix. Davant hi té autèntics rodadors. Però ell va gaudint del moment, de l’experiència i prement les dents km darrere km. Al km 55 pateix una caiguda però ràpidament s’aixeca, oblida les cremades al braç i es torna a posar a tirar. És un guerrer i els guerrers no s’aturen a mitja batalla. Els quilòmetres van passant i el sol de Hawaii ja colpeja de valent. Els peus li bullen. Va perdent posicions però ell continua concentrat. Sap que el running és la seva millor arma. Arriba a la t2 i deixa la bici. Ocupa el lloc 41 a més de 20 minuts del primer. No l’atraparà però té marge per remuntar posicions. A això ens té acostumats a tots els afeccionats al triatló que el seguim.

Es posa a córrer tranquil amb una paraula al cap com diu ell “Humilitat” i de mica en mica va augmentant el ritme a mesura que va avançant altres corredors. No són triatletes qualsevols els que passa, són els millors del món.

Recórrer punts mítics de la prova com el Queen A i l’Energy Lab. L’asfalt hawaià bull, la sensació de calor es mou per sobre dels 40 graus. I ell va corrent. Avança ni més ni menys que l’ex guanyador de Kona Van Lierde. El km 42 està a tocar i continua avançant grans referents de la llarga distància.

Arriba a meta en una magnífica 17a posició. L’infern es converteix en un paradís quan entra a meta, criden el seu nom i li posen al coll la típica corona hawaiana. Desperta del somni, oblida el que ha patit per arribar aquí. Aconsegueix un gran resultat, sobretot per ser un rookie. Un rookie que parla català i que tinc la sort de conèixer.

Us deixem un enllaç amb el seu blog on explicava del seu puny i lletra com va viure l’experiència de ser a la final de les finals.

EL MILLOR ROOKIE TRIATLETA PARLA CATALÀ
|  FOSBURY.CAT  |